No, no és un despertar qualsevol. És una calma de mar vella, plantar cara al misteri, aixecar-se, posar peu fiter silenciosament i mirar. Tres-cents seixanta graus d’incògnites i dubtes sense por, por mai.
Cosim velam, fustam novell, reblim esboldrecs i espolsam vessa i manies. Haurem après a untar d’esperit les mans, a llençar l’amor en la distància i a sentir el so de la pau i el joc comú.
Rostres gravats, marcats amb solcs de llop de mar, xops de sobreviure, d’arribar a port com qui arriba a la lluna amb l’aigua al coll i fa peu. Convalescents, rehabilitats, respiram altre cop un aire vell que sembla nou, un regust de primavera que torna trescar venes, pulmons i cor, i temorenc sacsa de nou l’enginy d’empènyer el so. I en surt. Baf que entela vidres, alè que balla amb flames vives, sons que festegen mesos de silenci, de gàbies digitals i succedanis de viure en format vídeo. Surt el so i sentim que som qui érem, que tot i així, hi érem. Érem, hem estat, i ara, de nou, hi tornam a èsser. Ja.
Tornem-hi. Torna-hi. Oblidam el punt on deixàrem el tornall, era un hivern antic allà on érem, i ara naixem de nou per viure com si aquest estiu s’hagués de perpetuar per sempre. Sempre, quin doi. Mai més direm sempre quan el que volem és viure i gaudir d’un ara intens, profund, sencer. Ara, ara, ara hi som, ara venim, és ara que volem alenar com fa mesos, anys sembla, que no alenàvem.
Traurem la pols a les paraules, en trobarem de noves, en farem jocs, i en capgirarem el sentit sense moure cap síl·laba i en la mateixa direcció. No oferim més compromís que aquest, fer del nostre cap i el nostre cos un trencaclosques per confegir la imatge de les preguntes que cal fer, de les respostes a cercar, dels dubtes a compartir, dels motius que faran que quan ens trobem torni a ser allò que fèiem abans: deixar la normalitat fora de la sala i dels sentits, i endinsar-nos en la brillant fosca de l’escena, on totes les il·lusions brillen i les pors tornen no res.
Aqui mos teniu, a prop de nou. Estenem la nostra mà, no cal que la toqueu, encara, obriu la vostra i l’escalfor farà la resta. Al capdavall, som i serem mediterranis.
Toni Gomila
